Tintín al Tibet
Després de llegir als diaris la notícia dun accident aeri a lHimàlaia, Tintín té un somni en el qual el seu jove amic Tchang està ferit i mig enterrat a la neu i li demana ajut. A lendemà sassabenta pel diari que Tchang viatjava en lavió sinistrat i que no shan trobat supervivents. Però en Tintín té la certesa que el seu amic és viu i sen va cap a Katmandú, amb lobjectiu dorganitzar una expedició de rescat.
Aquesta obra coincideix amb una època de grans turbulències en la vida dHergé, i la seva creació va constituir per a ell una veritable teràpia, que el va ajudar a tirar endavant. Segons ens explica el mateix Hergé, per aquella època, travessava una autèntica crisi vital: sofria somnis i malsons gairebé sempre blancs, nevats, que es repetien una i altra vegada, fins el punt que lautor va haver danar a un psiquiatre, el qual va aconsellar-li que deixés aquell treball que no era capaç dacabar. Per sort, lHergé no ho va fer. No tan sols va acabar Tintin al Tibet, sinó que segons lopinió de molts és una de les seves obres mestres. El color blanc també regna en gairebé tota lobra, però ara no és com un malson sinó com una depuració. Aquí veiem Tintín en la seva versió més humana, molt preocupat pel seu amic desaparegut i que emprèn un llarg i perillós viatge seguint un somni en el qual lha vist amb vida. En aquesta obra, Hergé dóna curs a la seva fascinació per lOrient i per els fenòmens paranormals, somnis premonitoris, telepaties, levitació, etc.
LHergé va documentar-se molt a fons per realitzar aquesta obra. Segons ens informa ell mateix, per a la figura del yeti, tenia la llista de totes les persones dignes de crèdit que lhavien vist, amb una descripció molt precisa de la seva forma de vida, i la fotografia de les seves petjades. Hergé va conèixer el vencedor de lAnapurna, Maurice Herzog, el qual també havia vist les petjades i les hi va descriure, indicant que no eren les de cap ós sinó les dalgun bípede que saturava al peu duna muntanya rocosa.